Maria José Espinosa
article d’opinió
Ja al segle XVIII l’Olympe de Gouges constatà que el llenguatge, les paraules que decidim emprar, no són neutres, i que quan l’Assemblée aprovà la declaració dels drets de l’home i del ciutadà ignorava a la meitat de la població i era necessari complementar-la amb la declaració dels drets de la dona i la ciutadana. Ella deixà constància ja, del biaix sexista del llenguatge i la necessitat de visibilitzar les dones.
I és que el gènere gramatical masculí no és, com ens han venut, un gènere neutre. El masculí com a fals genèric ha significat l’absència de les dones en el discurs, en la història, i la seva exclusió del contingut del missatge. Aquest ha estat un sistema absolutament androcèntric, que ha establert l’home com a únic subjecte d’acció i de referència. Arribant a límits ridículs, si en una reunió de 200 dones s’incorpora un home, la norma ens diu que hem de parlar d’una reunió de 201 homes.
Si totes les persones som iguals davant la llei, això s’ha de reflectir, no només en els drets i deures que tenim sinó també en les paraules que utilitzem. El llenguatge no només descriu la realitat, també la construeix, és una eina fonamental en el disseny cultural de la nostra identitat, dels rols socials amb els quals ens identificarem o enfrontarem al llarg de la vida, en definitiva, ens acomoda el cervell.
Si realment creiem que cal treballar per una societat més igualitària, caldrà aplicar la perspectiva de gènere també a la manera en què ens comuniquem, incloent-hi una manera més respectuosa i equitativa d’emprar els diferents llenguatges al nostre abast.
Però és que a més, hem carregat de sentits negatius, sovint pejoratius i degradants, termes femenins: «corres com una nena», «aquesta és una fresca», «la senyoreta ho vol tot», mentre els seus equivalents masculins no tenen aquest significat. És evident que el llenguatge és masclista.
Per tal de no cronificar els estereotips de gènere i els continguts sexistes, tenim molts termes que ens engloben, en una realitat tossudament diversa, cada cop menys binària. Formes genèriques, substantius col·lectius, l’ús de l’acció, de l’organisme, del càrrec enlloc de la persona, ús de formes dobles, etc. Només cal reconèixer la realitat i posar-hi voluntat.
Les persones que s’oposen a l’ús del llenguatge inclusiu ens parlen sovint d’economia del llenguatge, que desdoblar els mots fa que un discurs sigui difícil d’entendre… excuses sense raons realistes, que ignoren que les llengües evolucionen amb nosaltres, i d’igual manera que nous termes com sororitat o empoderament, ja formen part del nostre vocabulari, cal fer un esforç per mostrar com de diverses som les persones, per donar protagonisme a les fins ara excloses.
Ningú pot negar que els darrers anys han estat, i ho seran de ben segur els propers, anys de qüestionament del sistema patriarcal en el qual tothom hem estat educats. Defensem la paritat en els òrgans de govern i representació, reclamem més presència femenina en els actes culturals, la coeducació, el reconeixement dels drets de les dones de manera plena… La reivindicació d’un llenguatge inclusiu i no sexista necessàriament forma part d’aquesta agenda feminista.
Per això, aprofitant que comencem mandats comunals amb quatre consolesses majors i tres de menors, la més gran presència femenina en la història de les nostres corporacions locals, permeteu-me reivindicar el mot, que sí recull el diccionari, per pena dels més retrògrads, desitjant-les molts encerts, i recordant les paraules del poeta i lingüista Gabriel Ferrater.«Qui domina els mots domina el món», endavant consolesses!
Publicació apareguda primerament al Peridodic.ad
0 Comentaris